Corrents Cinematogràgics

CORRENTS CINEMATOGRÀFICS

CINEMA D'AUTOR

El cinema d’autor és el cinema en el qual el director té un paper essencial en basar-se normalment en un guió propi; realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en les pel·lícules.

Aquest corrent cinematogràfic es dona a conèixer a l'any 1960, pero va cambiant a mesura del pas del temps...

Les característiques són:

El paper dels directors està per sobre de productors i estudis, es reflectia la mirada del director sobre la realitat, hi havia llibertat creativa total per als cineastes.
Solen estar protagonitzades per antiherois, perdedors, marginats, delinqüents sense justificació i altres personatges de gran ambigüitat moral ...
Es trenca amb la costum d’un final feliç: molts films acaben malament per als seus protagonistes.
Incorporació de moltes innovacions de les avantguardes europees: realisme objectiu, critica social, rodatge en exteriors, amb llum natural i escenaris reals, càmera a mà seguint els personatges, ...
Trencar amb la moral puritana i políticament correcta del Hollywood clàssic. Això va permetre tractar temes tabú per al Hollywood clàssic: mostrar cossos nuus i relacions sexuals, models de família i de parella diferents, relacions entre homes joves i dones adultes, la homosexualitat, la drogadicció, o la prostitució.
Barreja de gèneres: es trenquen les barreres entre gèneres i es fan westerns musicals i humorístics, comèdies bèl·liques, barrejes de terror i ciència-ficció, …
Ús de les noves músiques a les bandes sonores dels films a les quals es poden escoltar cançons de músics de jazz, pop, rock, folk, soul, funk o disco de moda als 60 i 70.

Els autors més importants són:

Quentin Tarantino (Pulp Fiction, Kill Bill...) Woody Allen (La nit americana) Pedro Almodóvar (Volver)

CINEMA SOVIÈTIC

El cinema soviètic va néixer a Rússia l’any 1917, en un moment molt significatiu per Rússia, ja que havien acabat amb el procés revolucionari que va viure el país durant gairebé vint anys, entre el 1905 i el 1924. La revolució Russa va significar la destrucció d’un gran imperi com va ser l’Imperi Rus, governat per Tsar.

Les característiques:

S’evitaven els intertítols als fils per així emfatitzar en la part visual d'aquestes per sobre de la part narrativa dels títols.
Contraposar dues imatges per a derivar-ne una de tercera.
Fugen de l’estil propi de Hollywood tant artificial, per donar una mirada més realista a les seves imatges i amb un to documental.
El arguments principals son l’exaltació obrera, les temàtiques revolucionàries i el patriotisme.
Pel·lícules protagonitzades per massa anònima, sense personatges destacats
Corrent en contra de l’ús creatiu del cinema sonor, de fet els principals directors del cinema soviètic van firmar l’any 1928 un manifest assenyalant els perills de que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so. (mut)
Cinema mut, rebutjaven l’ús del dialeg i sons, per enfatitzar el muntatge, utilitzaven només música de fons.
Utilitat: com a obra d’art i espectacle, però sobretot com a propaganda de les seves idees polítiques.

Les obres i directors més importants són:

Sergei M. Eisenstein (Oktyabr, Bronenosets Potyomkin) Vsevolod Pudovkin (Konets Sankt-Peterburga, Mat)

EXPRESSIONISME

L’expressionisme va ser un moviment cultural sorgit a Alemanya al Segle XX, concretament entre el 1905 i el 1933.

Volen expressar l’horror i humiliació d’Alemanya després de la I Guerra Mundial.

Les característiques són:

Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrastos, violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscos, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors. Ús freqüent del primeríssim primer pla (PPP).
Decorats dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
Interpretacions amb extrema expressivitat, actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
Maquillatges exagerats, amb una estètica gòtica o sinistra, i utilitzada per simular tot tipus de deformacions corporals. Vestuari obscur i disfresses sinistres.
Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

Les obres i els directors més importants:

Metropolis (Fritz Lang, 1926) Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)

El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919) El Gòlem (Paul Wegener, Carl Boese, 1920)

NOUVELLE VAGUE

És un moviment de finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, és a dir, que es troba en la postguerra mundial, un factor molt influent el el corrent. És un cinema realista, amb influència del Neorealisme Italià i del llenguatge televisiu.

Es caracteritza per:

L'espontaneïtat, força sovint d'improvisació.
Il·luminació natural, sent rodades fora dels estudis i amb molt pocs diners.
Produccions de baix pressupost.
Blanc i negre.
La trama mostra el desig de llibertat com a valor central en totes les seves dimensions.
Juvenilisme.

Les obres i els directors més importants:

Los 400 golpes (François truffault) Cléo de 5 a 7 (Agnès Varda)

El desprecio (Jean-Luc Godard)

FREE CINEMA

És un moviment cinematogràfic que comença al 1956 i comporta tota la dècada del 1960, Es va originar a Anglaterra per els cineastes que estaven descontents amb el cine de Hollywood ja que no era realista.

Es caracteritza per:

Mostrar l'inconformisme social, la crítica a la burgesia i societat immobilitzada.
La tristesa i l'amargura son són molt presents..
L'avortament, l’homosexualitat i la alliberació sexual de la dona són temàtiques recurrents.
Els protagonistes solen ser joves treballadors o en atur de classe mitjana-baixa i famílies desestructurades.
Es mostren ciutats a les fosques i zones industrials.
Els equips són petits amb la càmera a la mà i en moviment, en blanc i negre i amb un audio no sincronitzat.
S'usa la música jazz.

Les obres i els directors mes importants:

The loneliness of the long distance runner (Tony Richardson, 1962) Si... (Lindsay Anderson, 1968)

NEOREALISTA

En l'art no es podia parlar del feixisme. Un cop va caure el feixisme van aparèixer moviments antifeixistes on es filmava la realitat que es vivia. El cinema neorrealista va influenciar al cinema espanyol. La música perd importància.

Les característiques són: